Dones de Castelló de Xàtiva
Castelló de Xàtiva > Biografies > Dones de Castelló
 
Dones de Castelló
 a Castelló en Festes 2002, Ajuntament de Castelló de la Ribera, 2002, pp. 24-30.

 Francesc Xavier Martí i Juan

(entre claudàtors: addicions i esmenes)

 

Introducció

Les dones i la història

Dones obreres
Regina Garcia Garcia
Camí dels altars
Adelfa Soro Bo
Hortènsia Serra Poveda
Religioses amb autoritat
Asunción Doménech Pedrosa
Elisa Franco Martorell
Leonor Franco Martínez
Músiques
Carmen Franco Franco
Maria Isabel Franco Solano
Magdalena Martínez Marco
Dones en el govern local
Dones en els àmbits acadèmic i cultural
Paz Mínguez Estevan
Carme Morenilla i Talens
Esport
María Dolores Beltran Martí
Final

INTRODUCCIÓ

Si fem una ullada a la llista de carrers de Castelló veurem que ara només hi ha dos carrers dedicats a dones: Germana Assumpció i Santa Bàrbara. Entre 1932 i 1939 n'hi hagué un altre anomenat Mariana Pineda - ara Jaume Roig - , figura emblemàtica del republicanisme. Amb açò ens fem una idea de quina ha estat la situació de la dona en la història i de la consideració que ens mereixen les dones a l'hora de posar rètols als carrers. Una corporació municipal decidida a esmenar aquesta injusta situació toponímica potser es faria la mateixa pregunta que molts ens fem: és que hi ha hagut dones il·lustres a Castelló?

Aquest article es proposa de contestar positivament la pregunta i de suggerir una llista de dones mereixedores del record i de la veneració de tots els castellonencs. No es tracta d'una història de les dones, sinó d'unes notes biogràfiques sobre dones que han nascut, han viscut o han treballat en el nostre poble[1].

LES DONES I LA HISTÒRIA

Fins el segle XX és difícil no solament trobar alguna castellonenca il·lustre, sinó també trobar alguna castellonenca sense més en la documentació. La primeres apareixen en el Llibre del Repartiment: la germana de Pere de Sos, Maria - esposa de Bernat de Vall-llonga -, Joaneta - filla del difunt en Safareig - i Berenguera - filla del sacerdot Gerald de Massoteres. Totes quatre foren heretades en el terme de Castelló de Xàtiva l'any 1248.

En les llistes de contribuents o de veïns o de regants rarament apareixien les dones i, si ho feien, era perquè eren viudes o pubilles. En el morabatí de 1421 només apareix n'Arbeca, na Barcelona, na Belda, na Bellmunt, na Bornisona, n'Angelina - dona del rector de Gàrig -, n'Estopinyana, na Fexes, na Gueraldona, Anthoneta, na Mont-roja, na Moragues, na Palomara, na Porta, na Rausella, na Dolça, na Timora i Francesca Valleta en una llista de 199 veïns.  De forma semblant en unes llistes de regants de les séquies del Terç i d'Alzira de 1588, només apareix la viuda n'Andreua, la viuda na Llopisa, la viuda de Gaspar Franco, la viuda n'Alventosa, la hereva de Pere Gil, la viuda na Picona, la viuda na Guardiola i l'hereva de na Galbisa en una llista de 202. Com podem observar el nom de les dones no sol registrar-se i el cognom és el del marit posat en femení.

Algunes consten en els arxius gràcies a la seua devoció, com Sibil.la, muller d'Antoni Satorre, que fundà un benefici en la nostra parròquia sota l'advocació dels sants apòstols Felip, Jaume i Maties l'any 1428, del qual eren patrons els jurats de Castelló. Altres també tenien devoció, però acabaren entre flames, com Joana Sanchis. Joana, casada amb el sastre Diego de Úbeda, residia a Castelló de Xàtiva i fou acusada davant la Inquisició valenciana per ser jueva. Els béns li foren confiscats el 1515  el 1520 i, per últim, fou cremada en la foguera el 19 de maig de 1520.

Poca cosa més es pot dir fins dates més recents. Vicent Ribes en les seues obres al voltant del segle XVIII ens parla, per exemple, d'Anna Maria Franco, nascuda el 1654, que arribà fins a Panamà i visqué més de 90 anys. En la seua obra Secrets del Castelló set-centista les inclou amb molt d'encert dins del capítol Els marginats. Allí podem llegir testimonis esgarrifosos de la situació de menyspreu, atropellament i indefensió que patia la dona en aquella època.

DONES OBRERES

El despertar de la consciència femenina es produí el segle XX. A Castelló comença amb la Segona República, època que afavorí el naixement de moltes esperances i molts moviments socials. El moviment de dones - no feminista - anava associat al moviment obrer. D'aquest període hem trobat documentada l'existència de la Sociedad de Obreras Manuales "La Unión", legalitzada amb reglament propi l'any 1931 amb el nom de Sociedad Femenina de Confeccionadoras de Frutas de Villanueva de Castellón. Deu tractar-se de la primera associació de dones de caire no religiós del nostre poble. Fou  la seua presidenta Dolores Ramos Calatayud i la secretària Bràulia Vicent Rodríguez. L'any 1937 la junta estava formada per Leonor Andrés Sala, Dolores Ramos, Virtudes Perales Amorós, Nieves Garcia Barberà, Matilde Grimaltos Aviñó i Carmen Pausà Espí. Podem considerar aquestes dones les pioneres de l'associacionisme obrer femení a Castelló. La participació de les dones en sindicats i partits d'esquerra durant la Segona República i la Guerra Civil fou molt important quantitativament i qualitativa. Hi hagué també una Agrupació de Dones Antifeixistes. Algunes arribaren fins i tot al govern municipal. El 16 d'abril de 1937 es constituí un nou Consell Municipal format entre altres per Maria Ivars López i Angelina González Aràndiga, Consell que exercí el poder local fins acabar la guerra. Aquestes dues dones van ser les primeres que van dirigir la vida local després de vuit segles d'autoritats exclusivament masculines. Aquestes i moltes altres dones foren víctimes de la repressió franquista, patiren anys de presó i després… el silenci. Tot i que és difícil, caldria que rescatàrem de l'oblit les vides d'aquestes dones i comprenguérem la seua valentia en aquell moment històric tan dur.

D'entre aquestes dones obreres cal destacar Regina Garcia Garcia. Regina no era de Castelló, però es casà amb Pepe Calatayud[2], el qual hi posseïa una gran finca que es deia El Paraiso, més coneguda com L'Hort de Vizcaíno, i ací passava algunes temporades de descans. Nasqué en el sí d'una família burgesa, però des de molt petita tingué una gran sensibilitat per les persones més desfavorides. De ben jove es declarà atea i s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol, del qual fou destacada oradora i propagandista. Representà les obreres espanyoles en el Buró Internacional del Treball de la Societat de Nacions a Ginebra. En el partit fou Cap de Propaganda i Premsa del Comissariat Polític Central i de l'Estat Major del general Miaja. La trajectòria vital de Regina García ens ajuda a comprendre les contradiccions i el drama d'una etapa de la nostra història que per a tots esdevingué tragèdia. Aquesta dona excepcional, a més, tingué la gosadia d'escriure i publicar la seua biografia l'any 1946 amb el títol de Yo he sido marxista, el cómo i el perquè de una conversión. L'edició fou un èxit perquè es tornà a publicar l'any 1952. És en aquest llibre on ens conta els successos ocorreguts en el Col·legi-Asil el 15 de març de 1936, on moriren Filiberto Garrido López i Jenaro Llagària Martí, i que estan transcrits en la Història de Villanueva de Castellón de don José Martí Soro. Regina, des d'un balcó de la plaça de l'Església, va haver de contenir amb la seua sola eloqüència una multitud de correligionaris seus que clamava venjança. Regina, contrària a la violència, anava veient que es descontrolava la situació. Sa mare, fins i tot, fou víctima dels anomenats "rojos". A pesar que cada vegada es trobava més incòmoda en el partit, ella continuà en càrrecs de responsabilitat fins acabar la guerra. Per una altra banda, el seu marit anava radicalitzant-se i separant-se'n, de tal forma que quan escriu el llibre no sabia on era el seu parador. Amb ell tingué dos fills: Josefa María i José Antonio. Durant els primers mesos de guerra va anar retrobant la fe cristiana. Acabat el conflicte bèl·lic fou empresonada i condemnada en consell de guerra a 12 anys i un dia per agitadora marxista. Fou indultada i aconseguí la llibertat el 14 de desembre de 1940. La resta de la vida la dedica a diverses labors socials i educatives, entre elles la d'institutriu de l'actor Carlos Larrañaga.

"Entregada a la política - diu en el llibre -, la justicia social dió un objeto elevado a mi vida y me sentí redentora, en pequeño, de los parias y los oprimidos". Regina, però, reconeix haver estat manipulada: "el Partido Socialista y la Unión General de Trabajadores me utilizaron para la propaganda revolucionaria". Igualment podem considerar que fou utilitzada per l'aparell propagandístic de la dictadura franquista en publicar-li el llibre. Amb tot, el llibre és sincer, mesurat, contingut i gens propagandístic. No té el tuf nacionalcatòlic de les publicacions d'aquella època i, a més, té un digne nivell literari. Tot i que és difícil de trobar, recomane la seua lectura a tots els castellonencs.

[L’any 1953 publicà un opuscle propagandístic en la col.lecció Temas Españoles amb el títol de El bulo de los caramelos envenenados. En aquesta ocasió Regina exposa sense contenció el seu antimarxisme i les maldats del Front Popular. Conta amb detall l’agressió que va sofrir sa mare i relata de nou els esdeveniments del Col.legi-Asil, però ara els presenta com un exemple de com la influència soviètica arribava fins i tot a les zones rurals].

CAMÍ DELS ALTARS

De les dones obreres  passem a les dones religioses víctimes de la repressió en la reraguarda republicana. La beata Adelfa (del Rosario) Soro Bo (Castelló 1887 - Barcelona 1936) ingressà en la congregació de les dominiques de l'Anunciata l'any 1905; feu el noviciat a Vic, on aprengué cant i piano; professà l'any 1907; en les comunitats de Sant Andreu de Palomar, Salt i Barcelona es dedicà especialment al magisteri musical. "Religiosa de inteligencia despejada  y cultivado gusto, era competentísima en diversos aspectos culturales: ciencias, literatura, dibujo, música y labores, ganándose bien pronto la admiración y confianza de las alumnas". El 27 de juliol de 1936 fou apressada, juntament amb quatre religioses i una seglar, en el col·legi del carrer [de] Trafalgar de Barcelona i després totes foren afusellades prop de l'antiga església de Vallvidrera. L'any 1958 es constituí el tribunal eclesiàstic encarregat d'investigar la fama de martiri de les religioses dominiques i l'any 1963 s'introduí la causa de beatificació. [El 19 de desembre de 2005 el papa Benet XVI va autoritzar la promulgació del Decret de Martiri d’Adelfa Soro i les seues companyes. El 28 d'octubre de 2007 el mateix papa la va beatificar en una cerimònia celebrada en la plaça de Sant Pere de Roma, juntament amb altres 497 espanyols ].

Hortènsia Serra Poveda (Castelló 1907-1936) nasqué en el si d'una família de llauradors propietaris. Fou una persona molt devota i es desfeia en obres de caritat: visitava malalts i ancians, organitzava classes nocturnes, donava almoines, feia catequesi i funcionetes, etc. Sembla que era una persona jovial i amb facilitat per relacionar-se, sempre disposada a fer el bé sense accepció de persones. També cal dir que durant la Segona República es distingí per la seua defensa de la religió. Hortènsia invitava les seues amistats que votaren en contra del Front Popular perquè no es perdera la religió. Aquesta actitud i la seua extracció social la conduïren a la mort en aquells moments tan convulsos. Hortènsia fou brutalment assassinada el 3 de setembre de 1936. Estava embarassada de vuit mesos[3]. [Enrique Garcia Torres, aleshores Fiscal del Tribunal Popular de València, el considerà com un dels casos més greus del moment “por su salvajismo sin precedentes”].

Altres dones víctimes foren Nieves Grimaltos Rodríguez (Castelló 1889), dona d'Acció Catòlica morta al port de l'Olleria el 19 d'agost de 1936, i  Josefa Cifre González (Castelló 1889), morta al Saler el 8 de desembre de 1936.

RELIGIOSES AMB AUTORITAT

Quan em proposaren d'escriure aquest article les primeres dones que em vingueren al cap van ser les religioses - de manera col·loquial "les monges" -. En el segle XX n'he comptat més de 30 naturals de Castelló i, a banda, hi ha totes les que han passat pel Col·legi-Asil, algunes de les quals han deixat una petjada inesborrable en moltes generacions. Una d'aquestes "monges" fou la Germana Assumpció (o Hermana Asunción), que estigué la major part de la seua vida en la comunitat de Castelló. Assumpció Doménech Pedrosa (Sant Esteve d'en Bas 1880 - Castelló 1954) ingressà en la congregació de les dominiques de l'Anunciata l'any 1898; professà l'any 1900 i l'any 1901 arribà a Castelló, on se li encomanà l'educació dels pàrvuls. També fou vicepriora durant alguns anys. "Su actuación como pedagoga fue muy satisfactoria y correspondida con gratitud por los hijos de la población", de tal manera que el 21 de juny de 1951 és declarada  filla adoptiva i predilecta de Castelló per aclamació del ple de l'ajuntament. Hom diu que en 40 anys feu classe a uns 2000 castellonencs. Se li dedicà el carrer abans anomenat Travesía de Santo Domingo.

Les religioses oriündes de Castelló no solament han estat nombroses sinó també molt qualificades, raó per la qual les trobem exercint alts càrrecs de responsabilitat en els seus respectius ordes. La que arribà més alt fou Elisa (Maria del Pilar) Franco Martorell (Castelló 1895-Montcada 1980), Mare General de les Franciscanes Terciàries de la Immaculada. Ingressà en el noviciat el 1918. Feu la professió simple dos anys després  i els vots perpetus el 5 d'agost de 1924. La seua primera destinació fou el Col·legi de Sords de Saragossa. Després estigué a Xile durant uns 20 anys: "supo identificarse con el pueblo chileno, al que amó toda su vida con predilección". També estigué en l'Institut Valencià de Sord-muts i en la Casa General. Fou superiora de diverses comunitats i en el Capítol General celebrat a Montcada entre el 8 i 10 de setembre de 1951 fou elegida Mare General per sis anys. "Mujer acogedora, humana, sencilla, disponible y alegre. Buscó siempre el bien de las personas. Asumió una vida pobre y austera y estuvo siempre dispuesta a prestar los más humildes servicios". Curiosament una neboda seua, [Carmen Pons Martí,] filla de Vicente Pons Franco, és l'actual Mare General de la mateixa congregació[4]. De la mateixa família franciscana fou Josefina Pérez Valls (Castelló 1895-Montcada 1984), superiora de les comunitats de Lisboa i Porto.

Gran autoritat i responsabilitat també la de Leonor (de la Inmaculada) Franco Martínez (Castelló 1934), Priora Federal de las Religioses Dominiques de l' Ordre de Predicadors per a la província dominicana d'Aragó des de 1994 [fins 2006]. Ingressà als 19 anys en el monestir d'Alcanyís, on més tard fou priora. També ho fou en els monestirs de Buenos Aires (Argentina) i Sant Cugat. També fou vocal de la Comissió Episcopal de Bisbes i Superiors Majors. De la mateixa família dominicana fou Pilar Soro Franco, de l'Anunciata,  Procuradora de la Província de Sant Doménec (1948-1954), Consellera Provincial (1957-1958) i Secretària de la Provincial de Santa Caterina de Siena (1964-1967). La seua germana Josefa soro franco (Castelló 1893 - Madrid 1978), també dominica de l’Anunciata, fou priora a Castelló des de 1957 [fins 1960].

Germana de les anteriors fou Sor Nieves (de la Inmaculada) Soro Franco (Castelló 1894 - Còrdova 1969), de la congregació de Germanetes dels Ancians Desemparats,  superiora de les cases de Sant Feliu de Guíxols, Cenicero, Calataiud, Palafrugell, Elx i Jumella. “Fue una Hermanita muy bondadosa, afable, caritativa y de grandes dotes de gobierno". Del mateix institut fou Sor Nieves (del Niño Jesús) Martínez Caldés (Castelló 1897 - Rubielos de Mora 1955), superiora de les cases de Cullera i Rubielos de Mora i consellera a Carabanchel.

Isabel (Pureza de San José) Benetó Martorell (Castelló 1891-València 1971), de la congregació de Sant Josep de la Muntanya, fou superiora de les cases de Sevilla, Donostia i generalícia de València. Ascensión Martí Bas (Castelló 1906 -València 1996), agostina descalça, fou priora del convent de Santa Úrsula de València durant 19 anys. I, per últim, Sílvia Ribes Pons fou elegida Abadessa del Reial Monestir de la Santíssima Trinitat de Franciscanes Clarisses de València l'any 1968, el mateix càrrec que exercí la gran escriptora valenciana sor Isabel de Villena. Durant nou anys dirigí aquesta històrica comunitat de religioses.

MÚSIQUES

Les dones tampoc ho han tingut fàcil en el món musical. Abans de la Guerra Civil era impensable que una dona de Castelló formara part de la banda o que tocara un instrument de vent. Maria Estrela Llopis (Castelló 1916 - ?), per exemple, germana del gran violinista Filiberto Estrela, aprengué a tocar el violoncel gràcies al mestratge de son pare, que era barber d'ofici. Per una altra banda, des que les religioses dominiques s'establiren a Castelló algunes xiquetes pogueren rebre classes de piano. Durant el primer terç del segle XX hi ha una gran tradició d'ensenyament pianístic al nostre poble. Hom pot calcular unes 40 famílies de Castelló que en aquella època tenien un piano a casa.

Carmen Franco Franco (Castelló 1924) fou una de les que aprengué piano en el col·legi gràcies a la dominica María Bolinches Perales (l’Alcúdia de Crespins 1886-Castelló 1970). L'adveniment de la  guerra civil tallà el seu procés de formació. L'any 1944 se li oferí la direcció del cor de Juventudes de la Sección Femenina i obtingué el primer premi al Teatre Principal de València. Sota la seua direcció els anys següents el cor va guanyar les proves provincials i regionals i també la de sector, la qual el va portar a Madrid com a representant de "Levante". "Al frente del coro va su inteligente y dinámica directora Carmen Franco Franco, que a su constante y acertada labor se debe la formación del mismo y sus éxitos" (Levante, 24-XII-1949). El Concurso Nacional de Coros y Danzas es celebrà el 25 de novembre de 1949 i l'agrupació dirigida per Carmen Franco obtingué un segon premi. Carmen deixà la direcció quan es casà. La Guerra Civil i la situació social de la dona en aquella època frustraren una gran carrera musical.

María Isabel Franco Solano (Castelló 1940) és l'única castellonenca que apareix esmentada en la voluminosa enciclopèdia Espasa-Calpe. Isabel també aprengué els primers rudiments musicals al col·legi de les dominiques. Als 5 anys ja tocava el piano. El professor Adolfo Hernández la preparà per accedir al Conservatori. Ja en el Conservatori de València obtingué el Primer Premi de Solfeig, preparada pel catedràtic Tomàs Aldàs. Rebé classes particulars de piano de José Pérez Corredor, alumne de Granados, i fou alumna predilecta d'Harmonia del mestre Palau. Se li concedí el Premi Leopoldo Querol de piano. El 30 d'agost de 1953, quan tenia 13 anys, feu un concert - el primer - per a trompa i piano amb Nicanor Sanz en la sala Rex de Castelló. El 6 de desembre del mateix any en feu un altre tota sola en el teatre Ideal. El gener de 1954 repetí aquest concert en el Conservatori, organitzat per Juventudes Musicales Españolas. El 15 de novembre de 1954 feu un concert en el Teatre Principall amb l'Orquestra Simfònica de València. Interpretà el Concert per a piano i orquestra de Grieg[5]. La crítica fou molt elogiosa:

"Caba ya destacar en la pianista estas virtudes: seriedad, mecanismo fácil y bello sonido, calidad en el matiz; envidiable y rara musicalidad e increible intuición; vigor, gracia poética y vuelo. El conjunto, palpablemente, es más que satisfactorio y acredita sólida formación y sensibilidad despierta. Estudiosa, ilusionada, inteligente y dotada de aptitudes sobresalientes, Maribel Franco mereció el veredicto entusiasta del público; fue destinataria de las más intensas ovaciones de la velada" (Federico Soro).

L'any següent feu un concert al Palau de la Música de Barcelona amb l'Orquestra Municipal d'aquella ciutat. A Madrid assistí a cursos de virtuosisme amb el mestre José Cubiles. Ací el mestre Palau li presentà la pianista francesa Lélia Gouseau, la qual li proposà d'anar a París per continuar la seua preparació. El fet que no se li permetera d'anar-hi feu minvar a poc a poc l'entusiasme de la nostra concertista, de tal forma que abandonà una carrera musical tan prometedora. Si Isabel hagués nascut 40 anys després segurament hauria seguit i qui sap on hauria arribat. Durant algun temps se sentí una mica dolguda, però ara recorda aquells anys d'infantesa com una època molt agradable i, fins i tot, divertida.

Pel que fa a la banda haurem d'esperar a la postguerra per veure (i sentir) dones en concerts i cercaviles. Les pioneres foren Pilar Higón Blat (saxo soprano), Elisa Peñalva Daràs (saxo alt) i Elvira Ortiz Candel. Però aquestes valentes precursores no crearen tradició.

Passaren encara algunes generacions fins que a Magdalena Martínez Marco (Castelló 1963) se li ocorregué demanar un instrument de vent per tocar en la banda. Li digueren que era preferible que les dones no en tocaren: "Una dona es casa, té fills i, normalment, no es dedica a la música.  Donar-te un instrument de vent a tu és desaprofitar-lo". Sort que son pare no pensà igual i li comprà la flauta. Després d'estudiar en el Conservatori de València treballà amb els professors Alain Marion i Raymond Guiot del Conservatori Nacional Superior de París gràcies a una beca de la Diputació de València. Allí obtingué el diploma de Solfeig Superior, Anàlisi i Repetició el 1983 i el primer premi de flauta el 1984. També estudià amb Peter Lloyd en la Universitat d'Indiana (Estats Units), on obtingué el premi 'Woodwinds Competition',  i en la Reial Acadèmia de Londres amb William Bennett. Com a solista ha actuat amb directors com Christopher Hogwood, Andrew Parrot, Lawrence Foster, Ros Marbá i Martin Haselbock. Col·labora des de 1995 amb la Chamber Orchestra of Europe fent  gires al Japó, els Estats Units i en las principals sales de concerts europees amb mestres com Nikolaus Harnoncourt, Pierre Boulez i Frans Brüggen. Des del 1986 va ser solista de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. La seua activitat docent també és intensa. Ha sigut professora de flauta travessera de l'Escola Superior de Música de Catalunya i imparteix a sovint cursos per a jóvens flautistes. Molts professionals la reconeixen com la seua mestra. Ha col·laborat com a solista en diversos enregistraments discogràfics. Magdalena Martínez és autora d'una bonica i encertada cita que circula per la xarxa: "La música és l'art més directa, entra per l'oïda i va al cor". [Actualment i des de la seua fundació és flauta solista de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana].  

DONES EN EL GOVERN LOCAL

Des que Maria Ivars i Angelina González formaren part del Consell Municipal hagueren de passar molts anys perquè una dona s'asseguera al Ple de l'Ajuntament. La primera fou Elena Alandes Caldés entre 1974 i 1979;  fou la més votada entre els candidats del terç familiar. Ja en època democràtica foren elegides Adelina Ribes Soro (1979-1982), Mª Jesús Andrés Grau (1983-1987), Júlia Quiles Lluch (1983-1991), Amparo Boluda España (1991-1996), Maria Chordà Puertos (1991-1995)i Délia Garcia Pasamar (1995-1997), que va ser presidenta de la Junta Local Fallera des de 2000 [fins 2006]. Actualment [2002] hi ha tres regidores; Esther Guardiola Gómez, des de 1991, que fou alcaldessa entre 1995 i 1999; Teresa Fuster Ortiz, des de 1999, que a més és presidenta de l'Associació Síndic Pere Calp; i Júlia Badal Pons des de 1999. Castelló ha estat un dels primers pobles amb jutgessa de pau: [Sílvia Puertos Pausà, llicenciada en Dret, entre 1989 i 1990. També ho va ser Maria Peris Varela, llicenciada en Dret, entre 1994 i 1998].

DONES EN ELS ÀMBITS ACADÈMIC I CULTURAL

L'àmbit de la docència també estava reservat als homes, però des de principis del segle XX i sobretot des de la Segona República moltes dones accedeixen al magisteri. La llista de dones naturals o veïnes de Castelló que han exercit la professió docent durant el segle XX és extensíssima. Semblava que també el món de la cultura o de la intel·ligència estiguera reservat al sexe masculí, però algunes dones castellonenques han anat obrint camí.

Persona intel·ligent, culta, perspicaç i sensible fou Paz Mínguez Estevan (València 1948-1994). Paz feu estudis de Farmàcia a Granada i, quan tornà, promogué i dirigí el Centre per a disminuïts psíquics "Federico Picornell", després convertit en Centre Ocupacional "El Castellet". Al mateix temps havia anat cultivant una de les seues passions, la poesia. El seu poemari Con las horas vividas ja porta tres edicions. L'any 1986 publicà el segon poemari: Extracto de un sueño, que ja va per la segona edició. La seua poesia és senzilla, natural, sense artifici, i li servia per comunicar el sentit jovial de la seua vida: "La alegría desbordante, / sin límites la esperanza , / la fe que me tiene en pie, / y el amor que llevo dentro / siempre oculto, inalcanzable". Fou l'ànima del Grup Cultural "El Parotet Blau" i la seua revista, fundat en la primavera de 1989. Paz era capaç de dirigir un recital de poesia o una obra de teatre, organitzar una animació de carrer i fer un reportatge fotogràfic. En tot cas sabia com donar suport i caliu a qualsevol iniciativa de tipus social o cultural feta per qualsevol altra persona o institució. També sabia, fins i tot, com divertir-se amb els amics i per això recordem la seua memorable Capitania Cristiana de l'any 1990 amb els Roders. Però, sobretot, era amiga dels seus amics. El 10 de maig de 1999 el Centre Municipal de Formació de Persones Adultes li feu un homenatge i des d'aquell dia porta el seu nom.

Carmen Morenilla Talens (Castelló 1960) és una altra dona castellonenca que ha trencat moltes barreres. Es doctorà en Filologia Clàssica l'any 1985 per la Universitat de València i obtingué el Premi Extraordinari de Doctorat. És professora de grec d'aquesta universitat des de 1984 i de la de Virgínia des de 1989. La seua tasca investigadora s'ha centrat en el teatre clàssic, especialment en Aristòfanes. Fou elegida degana de la Facultat de Filologia l'any 1993 i forma part del Consell Valencià de Cultura des de 1998. Carme és una dona tenaç que s'ha dedicat intensament a la seua carrera professional perquè creu que pot aconseguir el desenvolupament personal a través del treball. És una dona feminista i d'esquerra que ha destacat per la seua militància sindical a través de Comissions Obreres en l'àmbit universitari. Carme no és solament una investigadora competent i una excel·lent professora, sinó que és una dona que lluita per "una transformació de la societat que permeta el desenvolupament íntegre de la persona, home i dona, a casa, al treball i en la societat"[6].

ESPORT

També l'àmbit de l'esport és de difícil accés per a les dones. En aquest camp destaca Maria Dolores Beltran Martí (Castelló 1976). Loles munta a cavall des dels 3 anys i és, sens dubte, del seu avi Alejandro Martí de qui ha heretat l'afecció eqüestre. Als 9 anys ja concursava en domadura clàssica en l'àmbit valencià i als 11 en l'àmbit espanyol. L'any 1993 guanya el Campionat d'Espanya en la seua categoria juvenil. L'any següent obtingué Medalla de Bronze en el Campionat Absolut de Domadura Clàssica de la Comunitat Valenciana. L'any 1995 obtingué la de Plata i els anys 1998, 2000 i 2001 la Medalla d'Or. En aquest últim campionat obtingué 76'6 punts amb Flamingo, puntuació mai no obtinguda per cap genet valencià. En el Campionat d'Espanya de Domadura Clàssica (Criterium) del 2001 quedà en 6é lloc amb Flamingo II. Loles Beltran encara té un gran futur per davant en el món de l'hípica, té el passaport internacional per poder concursar en competicions internacionals i els seus resultats en proves olímpiques són més que bons. A més a més, entre competició i competició, ha fet la carrera de Dret.

FINAL

Ja estan totes? No, no estan totes, però em sembla que amb les esmentades ja hem donat resposta a la pregunta que ens féiem des del principi. A Castelló hi ha dones il·lustres i, per tant, les autoritats municipals ja no tenen excusa per no posar nom de dona a un carrer, a una biblioteca o a una sala de concerts. Hom diu que perquè algú vaja darrere algú ha d'haver anat davant. A Castelló hi ha hagut dones que han anat per davant, tant de bo que hi haja seguidores!


[1] Vull agrair especialment els suggeriments i les informacions d'Amadeo Romà Martorell i de José Martí Soro. També vull dir que m'he enriquit personalment amb les converses mantingudes amb algunes de les protagonistes o amb familiars seus. Lamentablement aquest article no pot transmetre la vivència tan intensa que ha suposat per a mi parlar amb dones tan exquisides i tan extraordinàries. 

[2] La vida de José Calatayud Íñigo mereix un article a banda. Era oncle de l'escriptor Fernando Vizcaíno Casas, el qual li dedica unes quantes pàgines en les seues memòries: Pasos contados I. Morí a Lyon l'any 1969. Vizcaíno Casas també recrea literàriament la vida de Regina i de José en la seua novel·la La sangre también es roja.

[3] [Segons informa el setmanari diocesà Paraula l’arquebisbe de Valencia ha anunciat l’apertura de la causa de beatificació de 250 màrtirs valencians, entre els quals s’hi troba Hortensia Serra (Paraula, nº 805, 2004, juny 6, pp. 1 i 13 ]

[4] [Elegida el juliol de 2001 i fins 2007].

[5] Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-americana. Suplemento anual,1953-1954, Espasa-Calpe, Madrid 1957, p. 1325.

[6] MORENILLA, Carme: "'Carreristes' o com sustentar des de l'esquerra el masclisme" a Quin feminisme per al segle XXI. Reflexions per al debat, Monogràfics Clar i Ras núm. 2, Xàtiva 2000, p.68.

 


 

Actualitzada: dimecres, 11 / juny / 2008

© Copyright 2001 Francesc Xavier Martí Juan, All Rights Reserved 
Comments or Problems to
xamarju@eresmas.com