El llinatge de Salvador Martí Soler (1818-1903)
Castelló de Xàtiva > Llinatges > Llinatges al Castelló del segle XVII

Eduard Soler i Estruch

Llinatges al Castelló del segle XVII

1960

 Per SOLERIESTRUCH 

Açò dels noms i dels cognoms - "nombres" i "apellidos" diuen en castellà -  té el seu interés; pel prompte, és allò que primer ens pengen al Registre Civil, a  penes hi som arribats a la Vall aquesta de les llàgrimes i gemecs.

A tot arreu del món deu passar quelcom semblant: el mateix pot pegar-los per rebutjar uns noms, com per abusar d’uns altres. Poble hi ha - pose per cas - on van de bades els "joseps"... i no s'hi troba un “pau” per a remei d’una brega, com també n’hi han on fan planter de "paus` i no tenen un "josep" per recordar-se’n de les falles. I així va el món, fills meus.

Es ben possible que, en l’elecció d'un nom intervinguen raons sentimentals i afectives; de vegades, potser també funció del temps i de la moda que rode. Quan es posa de moda batejar a la gent amb nom d’apòstol, ­a tot arreu s'hi trobaven a grapats els “andreus", "bartomeus", "peres', etc.; la fama del Pare Sant Vicent, després, en serà la causa d’aquella niuada de "vicentets" escampats per totes les bandes.

Amb els cognoms, però, no ocorren aquestes coses. Un nom pot triar-se; un cognom s’ha de suportar. Es una mena d’etiqueta; la marca de fàbrica podríem dir-ne. L’àrea on s'escampa un nom, és també prou més ampla que la [que] puga ocupar un cognom. Els cognoms, ben mirat, es manifesten a rogles, el mateix que els esclatasangs, i és clar, allò que els hi falta d’extensió, ho tenen de precisió. Encara com.

Si ens fixem amb els noms haguts a Castelló de La Ribera, al llarg dels anys, potser hi trobem ben poca cosa que s’ho valga. Amb els cognoms, però, ja no ocorre el mateix. ­Crec jo... I u se n’adona llavors què, els «soros»,  «francos», «amorosos», «martorells», «varons», «cifres», «solers» i altres cognoms avui actuals, ja hi eren al Castelló del segle XVII. I el qui vullga pot esplugar-ho com cal a un document que, encara que transcrit, responen de la seua autenticitat els senyors N’Elies Varó i En Salvador Caldés, president i secretari, respectivament, allà pel 1904, de la Junta de Govern de la Séquia d'Escalona [1]. Figuren allí els noms i cognoms dels veïns i habitadors de la Vila que es reuniren el dia 6 de febrer de l'any 1622, per a que els llegiren els capítols de la Séquia Nova - d'Escalona - que la Vila havia "tret del riu de Xúcar".

Vint-i-sis noms distints registra el document esmentat, per a indicar-nos els habitadors de Castelló que acudiren a Consell. I cinquanta-sis cognoms...

Nou vegades es repetixen els noms de Francesc i de Miquel. Vuit vegades el de Pere; set, el de Joan; cinc, el d’Andreu, Jaume i Vicent; quatre, el d’Antoni; tres, el de Gaspar i Jeroni; dues vegades els de Bartomeu, Cosme, Pau i Nicolau, i una vegada només, els noms d’Agustí, Alfons, Baptista, Bernat. Cristòfol, Doménec, Este­ve, Felip, Llorenç, Lluc i Serafí. També figura un Lluís.

Pel que respecta als cognoms, trobem el següent: els de Montroig i Pastor es repetixen quatre vegades; tres, els d'Ainer, Valentí i Garcia; dues, els d’Alarcó, Carbonell, Cursà, Daroca, Franco, Johüenda [Thoenga], Morata, Navarro, Portugués i Ruger; i una vegada només, els d’Albert, Alphonso, Albinyana, Alminyana, Arminyana, Badia, Baello, Bacet, Balaguer, Belloch, Blasco, Bleda, Calp, Castell, Casanova, Carter, Cifre, Domenech, Ferrer, Fitó [Fito], Guardiola, Guarner, Guill, Guzmán, Martinez, Moragues, Morantí, Matchí, Pasqual, Pérez, Porta, Puig, Pinyol, Saborac, Salas, Saborrics. Sirerol, Soro [Soto], Soler, Sitique, Talents i Thomàs.

Es interessant saber que Pere vol dir "pedra"; que Francesc és sinònim de "franceset"; que Doménec significa "el senyor"; i Andreu ve del grec "andreas" que vol dir "el valent", i Bernat , "ós fort"... No anem, però, a entrar per ara en aquest bancal, perquè no tenim ganes d’estacar-nos fins el genoll. Així que, anem amb els cognoms...

Es diu que, els primers que empraren els cognoms foren els romans. I a més a més es diu d’ells que, dugueren tan avant la cosa, que per menys de no res li'n penjaven tres o quatre a qualsevol, per a que no es perguera: Marc Tulio Ciceró; Publi Corneli Scipió l’Africà... Després, els germànics - que potser tenien el temps prou més curt - tornaren una altra vegada al nom únic. Eren, però, uns noms ben eufònics i que es posaren ben prompte de moda... Que va durar poc. I dic que va durar poc, perquè, ja allà pel segle IX es feia constar, junt al nom de cadascú, el títol nobiliari.... el qui en tenia, o el grau eclesiàstic, o l’ofici a què es dedicava. A partir de llavors, sembla que va anar ja el carro pel pedregal i els cognoms anaren apareixent de qualsevulla manera. Avui tenim cognoms de tota mena i per a tots els gusts; cognoms per a designar el lloc de procedència, com Portugués, Francés, Alemany, Romà, Valentí, Espanya, Segarra, Rosselló, Català, Foix, Gironés, Navarro, Gascó, Ripollés. Cognoms que se referixen a ofici, com Barber, Ballester, Blanquer, Carnicer, Escrivà, Ferrer, Fuster, Mercader, Pagés, Pastor, Pellisser, Sabater... Cognoms indicadors d’una dignitat com Abat, Baró, Bisbe, Escolà, Escuder, Cavaller, Duc, Comte, Marqués, Rei... Cognoms que es referixen a parentiu, com Cunyat, Cosí, Fillol, Nebot... Cognoms que fan al·lusió a una qualitat física o moral, com Blanc, Bru, Roig, Ros, Calvet, Gras, Poquet, Rodó, Gallard, Alegre, Amorós, Bo, Bofill, Bonhome, Clar, Clarí, Cortés, Espriu, Igual...

De vegades, qualsevol nom d'animal ha servit per a cognom, i aquí tenim, entre altres, els cognoms Bou, Colom, Falcó, Lleó, Llop, Milà, Moltó, Moscardó, Mulet, Porcell, Rossinyol... També el ram dels arbres ens ha oferit Bosch, Pi, Garriga, Omedes, Rovira, Pineda, Llinars, Prat, Alzina, Ametlla, Boix, Castanyer, Cirer, Figuera, Figuerola, Ginesta, Lledó, Perelló, Morera... I la geografia, per no ésser menys, ha dit: aquí van Rius, Montes, Fluvià, Font, Torrent, Puig, Pujol, Pujades, Montagut, Montroig, Montblanc, Penya, Pla, Planes, Costa; Roca, Serra...

Anem a considerar només els cognoms que figuren al document abans esmentat, advertint, però, una cosa: ací no es tracta de donar-li cap lliçó a ningú. Ací, el llaurador dóna el que té, de bona gana; el qui vullga que ho agafe i, al qui no li. apanye, en deixar-se-ho estar, ja està al cap del carrer. Així que, anem anant, que es fa tard i vol ploure.

MONTROIG és un cognom d’autèntica arrel catalana escampat per Barcelona, Amposta, Benicassi, Castelló, Manuel i Inca. Nosaltres tenim un TERRER ROIG prop del Castellet. [Mont-roig topònims]

PASTOR indicaria l’ocupació del primer que va dur aquest cognom.

AINER és una possible corrupció de AIMAR, que deriva de l’àrab HAIM-HARD i vol dir "casa forta".

VALENTÍ deriva del llatí VALENTINUS.

GARCIA ve del nom propi GARCIA, que hi ha qui diu que deriva del basc KJARTZ, equivalent al castellà "oso". Altres volen que derive de l’àrab GARSIIA, equivalent a "el meu jardí". Trie cadascú allò que més li apanye.

ALARCÓ és la forma valenciana de ALARCÓN. El va emprar per primera vegada com a cognom, el cavaller Ferran Martínez de Ceballos, capità de les forces d'Alfons IX, qui fón el primer en pujar a la fortalesa àrab d’Alarcó, allà per l’any 1176. La casa pairal radicava en Astúries.

CARBONELL és el diminutiu de "carbó". De porta, portell; de molí, molinell. Un cognom català, pels quatre costats.

CURSÀ deriva del llatí CURTIUS o CURCIO, nom propi. No és cap cognom molt corrent.

DAROCA indica la població de procedència, del primer que dugué aquest cognom.

FRANCO vé del germànic FRANK, que es traduix per "lliure". Han dut aquest cognom un grapat de mortals de raça jueva.

JOHUENGA deu ser un desficaci ortogràfic. Possiblement es tracta de JOUELLA, femení de JOUELL; cadascuna de les dues mitats del "yugo" [Martí Soro llig Thoenga, cognom que des del segle XVI apareix a Castelló amb diverses variants: Taengua, Tahuenga, etc.].

MORATA deriva del sustantiu MORATO o MORETO, diminutius de MORO.

NAVARRO - el mateix que PORTUGUÉS - és un gentilici aplicat a un nadiu de Navarra - o de Portugal -.

RUGER, alteració del nom ROGER, ve del germànic HRODGARI, compost de HROD - "fama" - i GARI - "llança" -.

ALBERT, el mateix que AUBERT i UBERT, deriva també del germànic ATHALBERTH, que es traduix per "no­ble brillant".

ALPHONS és el nom ALFONS emprat com a cognom.

ALBINYANA, el mateix que ALMINYANA, són variants del topònim que bateja una vila de Tarragona.

BADIA és el mot ABADIA... sense la A de ­la capsalera.

BAELLO és corrupció de VEDELL, "bou jove. VEDELL, BADELL, BADELLO, BAELLO.

BACET deu ésser BASSET, diminutiu de “BAS", nom d'origen pre-romà que el duia un antic vescomtat de la Garrotxa a l’Empordà. [veg. llinatge Basset]

BALAGUER - "camp de bàlec" - és també el nom d'una comarca de La Noguera [vol dir que és la capital de la Noguera].

BELLOCH - corrupció de BELL-LLOC – és el nom d'una vila del Pla d'Urgell.

BLASCO - cognom aragonés - deriva del castellá BLAS. S’escampà per Ontinyén. Així ens ho diuen.

BLEDA és un malnom esdevingut cognom.

CALP i CASTELL indiquen la procedència dels primers que dugueren els cognoms aquests.

CASANOVA, el mateix que CASANOVAS i CASESNOVES, són cognoms que baixaren del mig-dia francés i s'escamparen per Navarra, València i Catalunya. 

CIFRE deriva del germànic SIGFRID, equivalent a "pau victoriosa".

DOMÉNEC és el nom castellà DOMINGO.

FERRER indicava l’ofici del primer que dugué aquest cognom.

FITÓ és el diminutiu de "fita". De castell, castelló; de fita, fitó.

GUARDIOLA, diminutiu de "guàrdia", és un cognom molt escampat a Morella, La Ribera, Dénia, Calp, Xàbia, etc.

GUARNER deriva del germànic WARIN, "tribu", i HARI, "exèrcit". S’escampa per Alberic, Rafelguarap, El Genovés, La Pobla del Duc, etc.

MARTINEZ deu interpretar-se com "fill de Martí”. És llinatge aragonés.

MORAGUES, el mateix que MORAGAS, deriva de “moro”. Hi ha també qui diu que deriva de l’àrab MUHRAKA, "incendi”. D’origen aragonés també, s’escampa per Girona, Vic, Càrcer, Benissa.

MORANTÍ s'interpreta com "del llinatge dels MORANTS”. El germànic MORANT té la variant MORANTE a València i MORANTA a Mallorca.

MATCHÍ. Deu ésser MATGÍ, que correspon al castellá MAGÍN.

PÉREZ deriva del nom de l’apòstol Pere. No és valencià ni català. El cognom català és PERES, contracció de PERERS.

PORTA, PUIG i PINYOL, són tres malnoms esdevinguts cognoms.

SABORAC és SABORALL, però mal escrit. SABORALL són uns òssos de porc que allà per l’Empordà i La Plana de Vic fiquen a bullir dins l’olla, perquè li done un poc de "sabor" al "caldo".

SABORRICS és la forma mal escrita de SABORIT i posada en plural. Equival al castellà "sabroso".

SIREROL és el diminutiu de CIRER, que correspon al castellà CEREZO.

SORO és, potser, la vulgarització valenciana del nom SALVADOR. Ara, bé, si es fiquem a escarbar, potser fins li trobem arrels gregues, llatines, basques, catalanes... Deixem-ho estar com un dels cognoms ben castellonins... i ja està bé  [segons José Martí Soro en el document original es llig Toro, no Soro; efectivament els Soro de Castelló arriben en la segona meitat del segle XVIII; una altra lectura podria ser Soto, llinatge que ja existia a Castelló en l'últim quart del segle XVI].

SOLER deriva del llatí "SOLARIUM", i aquest de SOLUM que equival al castellà "suelo, solar, terreno". Baixà del Mig-dia francés amb les forces del Conqueridor...

I ens resten per aclarir tres o quatre cognoms, als qui no els hàgem vist la punta per cap banda. Faça-ho, però, qui tinga temps i ganes, que en açò, el mateix que per anar-se’n a l’Amèrica... el vaixell està a punt, i el camí està obert...!

          Agost del 1960.


[1] «Demanda entablada por la Junta de Gobierno de la Real Acequia de Escalona» [Demanda entablada por la Junta de Gobierno de la Real Acequia de Escalona en reivindicación del exclusivo dominio de sus aguas, [S.l. : s.n., 1905] (Valencia : J. Vila Serra), p. 43].

 

Actualitzada: dimarts, 19 / juny / 2007

© Copyright 2000 Francesc Xavier Martí Juan, All Rights Reserved
Comments or Problems to xamarju@eresmas.com