La toponímia no recolza sobre la sacralització
del mapa o del paper imprés, de la lletra de
motle, sinó que té uns fonaments científics,
uns arguments reals. Despullant-los de prosa
sàvia i esotèrica,podríem sintetitzar-los en
la comesa de tornar els noms de lloc a les arrels
populars, depurant-los d'intromissions o
corrupcions estranyes --oficials i tot--,
aclarint el seu origen i fixant la seua
escriptura.
Sovint han dit que el poble és l'autor
del topònim. Tot i que el poble és mal
de definir, potser caldria més qualificar-lo
d'acceptador, canonitzador, fiador, mantenidor
dels topònims..., però és igual. La patent
d'autenticitat, al cap i la fi, provindrà de
l'ús, que no sempre obeeix regles, acata
decissions o respecta dictàmens.
A la vida moderna aquest ús cada vegada sembla
més amenaçat per la desnaturalització, la
simplificació o la substitució. El perill del
número --ai, les computadores!-- que senyala
aquest opuscle com a futur, ja existeix.
Castelló de la Ribera o "Villanueva de
Castellón" no es "C-1 54", però
sí és 257.001, un dels distintius amb què
l'Institut Nacional d'Estadística ha condecorat
cada entitat del nostre pobre país.
Tanmateix, la bèstia negra és i ha estat la
castellanització. Des de la Nova Planta i un poc
abans l'acció dels escrivans i buròcrates més
aïna forasters ha estat implacable. Ens podem
conformar que en general només han envestit els
rètols municipals i no gaire més, aquells que
han estat titlats després, de
"majors". Aquesta distinció
--topònims majors i menors, que fa olor de
diglòssia--, jo no l'admetria mai perquè la
toponomàstica és tota una i, si la volem
salvar, cal que ho fem en bloc.
* * *
El problema que se'ns presenta en aquestes
pàgines és particularment entremaliat perquè
és un poble --el 257. 001-- que ni es de
Castelló, ni és massa nou, ni sembla que l'afalague el
títol de vila. I en açò afegiu-hi que
un mínim percentatge dels seus habitadors,
referint-se al nom oficial, sentencien que
"tota la vida ho han dit aixina"... Una
vida no gaire llarga, és clar.
La qüestió que cal resoldre no és un simple
afer polític, com podria pensar qualcú, ni una
rònega baralleta local; és un problema ben
seriós amb repercussions, dellà dels límits
municipals, al camp de la nostra empobrida
cultura.
Una circumstància estratègica o militar ben
antiga --islàmica, almenys-- és l'arrel de la
part més popular i indiscutida del topònim, Castelló
(consta així, el segle XVI, als mapes d'Oertel i
Kremer) que responia al castellet existent el
temps de la Conquesta. En la parla popular de la
contrada mai no hi ha hagut ni llavors --ni
probablement després-- cap confusió: la gent
s'entenia, com s'entenen ara els que diuen --o
diem-- la Vila, la Vall, el Ràfol, la Pobla,
Lloc-nou o l'Alcúdia, tot deixant a un raconet
del cervell el determinatiu (Joiosa, de Tavernes,
d'Almúnia, Llarga, de Sant Jeroni o de
Crespins).
Però hi havia més Castellons; sobretot el de la
Plana o de Borriana i el de les Gerres, de Rugat
o del Duc, i la documentació cancelleresca o
oficial d'altre tipus calia que evités el risc
de les equivocacions. La fòrmula fàctica seria,
tres segles llargs, Castelló de Xàtiva:
qüestió de papers i pergamins. Les apetències
locals --qualque episodi d'eufòria econòmica o
demogràfica-- obtinqueren la promoció del
llogaret o poble a més alta categoria
administrativa. Per açò al privilegi de 1587
hom consigna Vila nova de Castelló; és nova
com a vila, en segregar-se de Xàtiva,
adquirint un títol jurídic: un document actual
hauria escrit "la nova vila de
Castelló", sobretot considerant que vilanova
a l'àmbit de la llengua comuna volia dir més
bé el que ara anomenem eixampla.
Vetací el conflicte: per inèrcia i
interpretació massa literal del Privilegi de
1587, li encolomaren al poble un coent Villanueva
de Castellón, que triomfa a la paperassa
impressa o manuscrita oficial. Cal seguir
suportant la humiliació?
* * *
"Destraduir" no sembla suficient; de
més a més cauríem al parany de la diglòssia
(nom valencià -- nom castellà) que, si hi ha un
lloc on és inadmissible, és a l'onomàstica.
Aquest és el primer --i no únic-- motiu pel
qual no acceptaria l'"innocent" rètol
de la Vilanova de Castelló. A part, és
fals i confonedor.
L'afegitó del determinatiu de la Ribera
fou proposat ara fa mig segle per una comissió
on figuraven, a més a més del nostre major
especialista Joan Coromines, Josep M. de
Casacuberta, Felip Mateu i Llopis, Ernest
Martínez Ferrando, Josep Sanchis Sivera, Manuel
Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez Serrano
i Josep Giner i Marco. La feliç troballa venia a
solventar un problema vell i cada vegada més
difícil.
Com diu l'autor d'aquest assenyat, clar i honrat
opuscle, Castelló de la Ribera reuneix
tots els requisits que podem demanar a un
topònim entenedor i autèntic i seria ben
desitjable que els regidors democràtics donassen
la passa definitiva per a adoptar-lo. Qualcú ha
suggerit Castelló del Xúquer; en teoria
no sabria fer-hi cap objecció, però els
cinquanta anys de circulació entre la colla
erudita i més d'un habitador del poble em farien
decantar per Castelló de la Ribera.
Vicenç M. Rosselló i Verger
maig de 1981-
|